Els salaris al nostre país han patit retallades, rebaixes salarials, utilitzant estratègies empresarials basades en la precarització i l’externalització d’activitats, que tenien com a única finalitat abaratir els salaris
També, les polítiques d’ajust dels governs han afectat els empleats públics amb reduccions i congelacions salarials.
Aquestes polítiques d’austeritat han ocasionat que el pes dels salaris, en la renda nacional, hagi baixat, des d’un 50% que tenia l’any 2008 a un 46% en l’actualitat. Aquesta pèrdua ha fet que la nostra massa salarial hagi disminuït en uns 30.000 milions.
La situació esmentada s’ha mantingut durant els anys de la crisi, però ara quan l’economia està creixent de l’ordre d’un 3%, els salaris no es recuperen i segueixen perdent pes en la nostra renda nacional. Això afecta, entre altres qüestions, a les cotitzacions socials per a les pensions i llasten el creixement, perquè afecten el consum, amb la pèrdua del poder de compra dels salaris.
La negociació col·lectiva, segons l’Observatori de la CCNN, segueix amb increments pactats dels salaris de l’ordre 1,3%, quan tanquem l’IPC de 2016 en l’1,6%,. Això vol dir que el que s’incrementa s’ho menja la inflació, amb la qual cosa creix el poder de compra dels salaris, que s’haurien d’incrementar l’ordre del 3%, perquè això tingués un efecte de millora del poder adquisitiu.
Les polítiques de competir en un mercat internacional, amb baixos salaris, ens porta a la ruïna. No es podrà fer una política de creixement basada en les noves tecnologies amb una mà d’obra mal pagada i precaritzada.
No centralitzar la negociació
Però, la situació mereix un bon diagnòstic i solucions. No podem repetir estratègies com centralitzar la negociació col·lectiva amb un pacte salarial que limiti la capacitat de negociar a aquelles empreses que poden pagar més, com s’ha fet en el passat amb els Acords de Negociació Col·lectiva.
El problema està en la debilitat de la negociació col·lectiva i en la manca de confiança en el fet que el conveni és l’eina adequada per a la millora salarial, quan sabem que una part de les rendes es negocien de forma individual.
Una altra qüestió, és que els equips negociadors no apliquen les directrius de les seves organitzacions en matèria de reivindicació salarial. Hi ha una diferència entre el que es diu i el què es fa, això no ajuda a millorar la credibilitat dels sindicats.
La negociació col·lectiva a l’empresa és l’àmbit adequat per a la disputa de les rendes, tenint en compte el resultat de l’empresa i la distribució de la massa salarial, i aquest hauria de ser el lloc i si no funciona, corregir les coses, amb una lluita real per millora dels salaris.
Per part de la USOC hem de denunciar que hi ha dosis d’hipocresia social perquè, per part governamental i empresarial, es parla que és necessari incrementar els salaris, però en els seus actes no es veu reflectida aquesta voluntat.
